Ness
per en 13 Març 2011
862 Vistes

Sensació d’ofec típica de la natura. Estacional. Encara que, en alguns casos, dura molt més. Més mesos. Però la cosa pot complicar-se si a sobre d’aquesta calorada s’hi afegeix la que pot causar els impactes visuals: Ventiladors apagats, finestres mig tancades, amb el sol entrant-hi de retaló; males notícies, mànigues llargues i sense suor al front.

“Fa calor”. “Sí, fa calor”. Resposta retòrica i estoica. Era obvi. Però d’aquí no va passar. El sufocament era lògic però el detall no venia d’enlloc. Almenys podia haver encès el ventilador que estava podrint-se en el pedestal.

 L’habitació era petita i com a única decoració mobiliària hi havia una prestageria ben atapeïda, amb els seus raconets i una bona col·lecció de llibres, carpetes; dossiers, porta-folis, fulls apilats i escampats en un bon desordre que complicava la concentració a un punt concret. Tot era part del mateix collage.

Calor. Faldilles curtes, per sota del genoll però arromangades sense intenció de provocar un daltabaix als ulls d’altri; gruixudes amb folre –no eren apropiades per a l’estiu, més aviat per a la primavera però, a falta d’una altra substituta, també valien-, de colors vius i figures estrambòtiques com a estampat que, a l’escola en deien “espermatozous”. Als anys 70, era l’últim crit i, fins que en el segon mil·leni, cansats de veure el mateix, van decidir  reflotar-ho. La moda és un acalorament constant; atacs d’histèria, crisis personals per tal de poder trobar allò que et fa diferent de la resta.

Calor. Va esvaïr-se amb un somriure de circumstàncies.

 

Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.