El regust amarg d’aquella trobada va calar en l’ànim de Nessy. Va deixar de contestar el telèfon repetidament. Cada vegada que veia qui la trucava, penjava. No creia, tampoc, que fos tan reclamada per cap dels dos homes. Hi veia la mà de Memi...
La Memi els havia recomanat que la deixessin tranquil·la una temporada, unes setmanes... fins que els mals records s’oblidessin, llavors tot s’aniria posant al seu lloc. Però, la Nessy volia allunyar-se al màxim d’aquella proposta tan poc assenyada en què s’havia embarcat. I no hi havia manera. Quina idea més absurda! Arreu veia records. Arreu sentia frases que ella mateixa havia proferit en un sentit o en un altre. Aquells dos pardalets haurien convingut que Nessy era esquizofrènica. Una mena d’eco intern com els desitjos que es deia perquè succeïssin, cada dia, abans de dormir. Com una pregària. Era tan llarga, tan monòtona que se’n cansava. I sempre acabava adormint-se. L’endemà mai no recordava què havia demanat. Com en un somni. Però era un regust agradable.
Com la il·lusió que havia posat amb la preparació de la trobada. Tampoc no va ser idea seva. En això podia agafar-se. La Memi l’havia arrossegada en les seves cabòries matrimonieres. Faria veure com qui entra de puntetes i la deixaria xerrar amb la seva troballa. Però no. A la Memi li agradava tan mortificar-la! Els ulls se li il·luminaven; semblaven dos llumins apunt de fer encendre la pólvora. Fins i tot, el dia que li va mig presentar el seu amic, al Hall d’allà on treballava, va haver d’entrar en detalls poc pertinents. Quina vergonya!
En aquells moments tan complicats hauria agafat un ganivet i s’hauria tallat el coll, sense abans no haver-li demanat a Memi que col·laborés en el cerimonial –en tant que culpable- igual que amb el harakiri japonès: tu t’apunyales però l’ajudant et talla el coll per si encara quedes viu. Un servent que testimoniï el teu final. Com la serventa de Judit duent el cap d’Holofernes. Aquella mítica jueva que va executar el general dels invasors. La Nessy, preferia la versió de Caravaggio, on un noi apareix amb el cap del mateix Caravaggio demanant perdó pels suposats delictes comesos.
Perdó per haver trucat, perdó per equivocar-se, perdó per haver destorbat enmig d’una exploració. Perdó per no haver après allò que no ha estat mai explicat. Perdó per haver entrebancat la successió contínua del temps.
Ésser Giuditta i alhora el cap dels invasors...
