El fred havia tornat a casa. Tot s’havia convertit en una nevera. Les vexacions no havien caducat, ans el contrari, encara havien agafat més força que la darrera vegada.
Mentre fugia de la presó que l’ofegava, no notava les esgarrifances que tot allò li produïa.
A casa seva, l’hipotàlem havia entrat en un estadi vegetatiu; les emocions estaven automatitzades per un comandament autoritari.
Llavors, la memòria, les imatges, els rostres i els records s’havien esbravat.
Certament, el fred havia arribat abans d’hora, deien els meteoròlegs i tallava com un ganivet esmolat a punt de rebentar les venes d’un suïcida.
Fred de neu, de glaciació, de mort...
De vegades, i mirat des de la impotència, havia desitjat fugir definitivament de la terra. Sortir de casa, amb poca roba, la justa per no aixecar sospites de les intencions reals: en plena pluja freda i penetrant, omplir-se de mort i agonitzar en un racó apartat. I a l’igual d’un temporitzador, esperar fins als darrers alens de vida. Allò podia ser més digne que sobreviure en el confort d’un ambient assossegat d’una llar tranquil·la però inerta de records.