Ness
per en 5 Març 2011
908 Vistes

1. La professora.
I no havia de ser diferent de la darrera vegada que ens vàrem conèixer. Havia perdut un paper; el paper en que havia escrit el canvi de medicació, 6 mesos abans. No sabia què havia passat realment. Si hi havia anat amb visita programada o no; ni sabia els dies després de la darrera visita. Res. Típic d’un home distret.

 Jo intentava d’amagar la tremolor intensíssima  que em provocava el fet d’haver-li d’explicar, com una aspirant de professora davant d’un tribunal d’oposició, mostrant-li el paperet que ell mateix em va escriure el dia 11 de juliol de 2008.

 2. La col·lecció de cromos.
Com si fóssim nens que col·leccionaven cromos, li vaig estar enumerant els suposats símptomes que havien regit el meu cos en 6 mesos anteriors. Tengui, tengui, repe, repe..

 I només en van ser dos que li’n faltaven! L’augment de pes (6 kg) i les òbvies tremolors que, això sí, eren de la medicació. Em vaig quedar força contrariejada perquè no em va voler acceptar com a símptoma, els continus malsons, però associats a l’epilèpsia. Ja ho deia Suetonius, de Juli Cèsar: “sed tempore extremo repente animo linquebatur et per somnum terrebatur. Comitiali morbo bis correptus est”. O que per a les dones, la presa d’àcid valproic, les hormones interactuaven amb el medicament i provocaven molt mals de caps! No m’ho va admetre, els homes sempre tenen raó.

 3. Parkinson.
Estava tensa, nerviosa i les paraules no em sortien clares. Se’m entortolligaven al paladar. M’equivocava de medicament, em queia la carpeta mèdica, el guió que m’havia confeccionat per no perdre la memòria.

Després, d’esmenar-li tot el que he suposat important, m’ha explorat per mirar els reflexos i comprovar que no mentia quant a  les meves tremolors Parkinsonianes.

4. Contemplació.
Mentre m’expressava anava anotant les seves observacions a la meva Història Clínica amb boli blau i lletra malfeta i inclinada. Triava el gra de la palla i jo, l’observava detingudament per tal de xuclar la seva cara i poder-lo retenir en la memòria per a la llarga travessia fins a la propera trobada: Com en el poema del jueu medieval Jehudà haLeví:  “Si veiés el seu rostre dins del meu cor, ja no voldrien els meus ulls mirar a fora”.

 (Com m'empenedeixo d'haver dit aquestes vurrades!!!!)

 

Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.
Pere
Has buidat una mica el pap, ja està bé.
7 Març 2011
Ness
Fa temps que ho vaig escriure. Al 2009.
7 Març 2011