Ness
per en 2 Març 2011
1,351 Vistes

L’edat i el respecte imposaven certa distància entre els dos estranys. Una taula aparentment ordenada dividia l’ambient carregat de tensió. La llum era diàfana, gens centralitzada per cap focus prepotent que enrarís l’entesa.  Tot quedava com molt vague...les imatges no van quedar retingudes. Sols algunes paraules que enllaçaven altres records més consistents. Tot quedava molt lluny però, la màquina del temps del dolor encabit en una articulació immobilitzada s’escapava a cops de martell.

Potser l’excés de por va ressaltar la fiblada. Aquell raconet en que unes mans calentes van moure per ensenyar als alemanys visitants, com seria el procediment sense fer esment als crits de dolor que mostrava l’objecte preparat per obrir. Una cara emmorenida per sessions repetides de raigs UVA, va fer un gest molest perquè li havien trencat el discurs de l’explicació mèdica.

Tot estava en penombra fins i tot les paraules.. Poca broma, el to era sec i no s’hi escapaven somriures de complicitat –al cap i a la fi, qui va voler l’operació tenia una ocasió de lluir-s’hi a costa de la pacient enganyada per un malentès- que ajudessin a pal·liar el mal tràngol.

Aquell peu que va veure de reüll, semblava un botifarró acabat de fer, untat de sèrum aquós, ple de cicatrius i d’un to vermellós sanguini, maltractat... feia de mal veure però era allò amb que s’hauria d’enfrontar en el cas de sortir bé l’operació. Segons l’evolució, tot anava com s’esperava. En el primer cop d’ull, després de passar 48 hores, les terminacions nervioses que connectaven amb els dits estaven interrompudes: Els dits no tenien tacte.

La distància d’aquells fets és molt més propera perquè és la distància que  ha de salvar del passat ruïnós; la distància que fa de nexe amb la igualtat insuperable no és distància ja que forma part del mateix temps. La distància en temps recent pot ser tota una altra cosa: El record, en imatges, és escadusser. Només un rostre blanc, quasi transparent, sense cap arruga i un nas clàssic del tipus Fídies, com els relleus del Parthenon i altres escultures de l’època. El to el salvava. Era com una corda per a poder subjectar-s’hi  tots els que necessitaven ajuda per tal de sobreviure al llarg desert. Ell parlava en el desert dels homes. Amb una veu suau, sense daltabaixos, agradable com el fluir d’un rierol, prima com el rajolí de la Font de l’Aigua Viva de què ens vàrem allunyar, en els inicis dels Temps.

Publicat a: Literatura
Maijo
mmm m'agrada
2 Març 2011
Ness
Gràcies. Només són records passats...
2 Març 2011
Pere
Hi ha moments que marquen la vida.
3 Març 2011
Ness
Si sabessis què em va marcar...això no és res. Pensa que jo camino cada dia amb una cosa que els metges en diuen "estrés post-traumàtic". Cap terapeuta, cap psicòlec ni psiquiatre hi poden fer res.
4 Març 2011