en 19 Febrer 2011
El camí dels dies grisos,
estan sense un sol en el meu cor
ni cap mena d’escalf al meu cos,
tota jo passo per un llarg hivern
amb fred dintre les artèries,
mentre que al cel està cobert
per una immensa llum:
-Perquè ell és l’estel del meu nord
i sense aquesta espelma que mai s’apaga
tot el meu món és negre com la mort.
Només aquell somriure tendre
d’una albada m’embolcalla en silenci.
“Nit eterna, quan et veuré?”.
Publicat a: Literatura
