Ness
per en 19 Febrer 2011
609 Vistes

El camí dels dies grisos,

estan sense un sol en el meu cor

ni cap mena d’escalf al meu cos,

tota jo passo per un llarg hivern

amb fred dintre les artèries,

mentre que al cel està cobert 

per una immensa llum:

-Perquè ell és l’estel del meu nord

i sense aquesta espelma que mai s’apaga

tot el meu món és negre com la mort.

Només aquell somriure tendre

d’una albada m’embolcalla en silenci.

“Nit eterna, quan et veuré?”.

Publicat a: Literatura
Pere
Quanta enyorança.
19 Febrer 2011
Ness
El vers del final està lleugerament inspirat amb una ària de la Flauta Màgica de Mozart. Oh nit eterna, quant et veuré? La canta Tamino. Preciosa. El meu poema en català és una traducció de l'hebreu. També meu.
19 Febrer 2011