en 15 Febrer 2011
Totes les llàgrimes dels meus ulls
es fonen dintre la imatge,
i es reflecteixen en el llac,
mentre el suïcida esborra la seva vida:
Hi ha una tristesa ofegada en les profunditats de l’Aigua...
Ara és temps de morir...!
El vent refreda l’ànima
i s’ennuvola el cor del pensament;
el temps m’empresona en la tristesa.
Vull viure a l’hivern oblidada
sota un arbre d’una gran ombra
o caient des d’un penya-segat.
I prop dels meus peus hi ha un destí clar:
Una mar immensa serà el meu repòs
una tomba oberta per tota la vida.
On les hores es dispersen a l’Aigua
com els dies que fugen de la meva alegria.
Publicat a: Literatura
