L'Amor de cartró es crema
al carreró del crepuscle,
i l'aire tenyeix de foc
la Plana allargada i buida.
La nit, amb calçat de fusta
no s'aixecarà de terra:
li han escapçat l'agulla
amb què assenyala les hores.
La Dama asseguda al banc
reposa silenciosa:
Ella no sap que és de bronze...
Publicat a: Literatura