en 6 Febrer 2011
No tenia nom, ni veu, ni rostre.
Tan sols era una il·lusió,
un somriure molt més ample
que l'oceà entre València i l'Alguer,
una mirada més clara
que la lluna plena amb cel serè.
Amb tot això era un no-res,
un cigronet amb una estança
també petita, prou per no fer
ni créixer un bocinet la panxa.
Però va decidir marxar,
no va esperar la seva hora
i va abandonar la casa
sense tenir ni nom, ni veu, ni rostre.
Publicat a: Personal
