Somriure...

Se't dona bé somriure, se't dona de meravella.

Ho fas amb una naturalitat que de vegades, fins i tot em dones enveja.

Somrius amb qualsevol cosa.

Ahir notaves com m'apartava els cabells, i somreies.

 Se't dona tan bé somriure... que m'has ensenyat a fer-ho.

He tingut el millor dels professors.

Has sigut com aquell moment, on et poses de cara al món i ho tens tot clar, tot viu, tot blau.

Viure teu riure és viure tota l'estona així.

Es com si de sobte tot es converteixi en un motiu per esbossar un somriure més.

Vas mirar els meus ulls, em vas besar i seguies somrient.

Te n'estaves anant i el teu somriure seguia aquí.

Potser ni t'importava.

O sí, i per això ho feies.

La qüestió és que ho feies millor que ningú.

Millor que ningú.

I es increïble, per això que jo, presumeixo d'aquesta nit i de totes les altres.

Em vas ensenyar a somriure, i no vas poder fer-ho millor.

Em fa molta pena, que ara no em vagis a dedicar cap dels teus somriures, els trobaré a faltar.

Aixi que, ara que el teu somriure no està per a il.luminar-me els dies i les nits, em toca somriure a mi.

T'estimo