Algú
per en 3 Febrer 2011
1,425 Vistes

Ahir va ploure. Avui potser, tampoc ho sabia, tampoc li importava.

Restava ajegut al terra de la seva freda cuina, sense res més a mirar que l'armari tacat de sang que tenia al davant. Ella ja no hi era, ja no podien parlar, se n'havia anat, s'havia mort, sense ell.

Eren una parella vella, construida a base de confiança i amor. Això no es feia, un no es moria per deixar tirat a l'altre. No s'hi valia, no hi havia dret. En aquesta vida només corren dos classes de persones "Les criatures i els lladres"  i ella havia corregut als barços de la mort sense esperar-lo, és clar que ell sempre havia estat més lent amb tot, però això tan era. No hi havia dret!.

Estava clar que clavar-se al ganivet a la panxa sense pensar-ho massa tampoc havia estat la millor idea de la seva vida, només calia veure'n el resultat: Portava dos dies dessagnant-se sense acabar-se de morir a la cuina. Morir a la cuina era una situació que li semblava un xic trista, sense res millor a mirar que l'armari del davant, sense la comoditat del sofà o del llit... només rajoles fredes i sang, molta sang..

 

(to be continued...... o potser no.)

Publicat a: Andorra
Sigues el primer a qui li agrada això.
Rubén Miró
Que dur algú...
3 Febrer 2011
Talia
El títol m'ha recordat el trosset d'una cançó: "Esto es España, asociación de amigos a distancia. Mírame, pero no me toques."
3 Febrer 2011