Estanislau Fons
per en 1 Febrer 2011
1,755 Vistes

Estem assistint a una onada de canvis als països musulmans del nord d'Àfrica que afecta, de moment, Tunísia i Egipte. El moll de l'os n'és Egipte, un dels tres o quatre grans països capaços d'exercir el lideratge del món musulmà. Ja ho deia Samuel Huntington en el seu Xoc de Civilitzacions... No és l'únic: també hi ha Turquia, segurament massa occidentalitzada des que Mustafa Kemal Ataturk va voler-ne fer la França de l'Orient Mitjà; l'Iran, que és una alternativa força inquietant avui dia,  Indonèsia, el més poblat però excessivament excèntric per fer aquest paper, Pakistan, Bangla Desh o Nigèria, tots ells massa perifèrics, o Marroc, sempre en equilibri precari entre l'Islam i Occident. Egipte és el gran candidat, central, pobladíssim, ric en Història encara que menys en fortalesa econòmica.

Els europeus estem contemplant el que passa amb una mena d'incredulitat. Tot semblava tan tranquil, fins ara! Però això és perquè no n'aprenem. No en volem aprendre. Fixem-nos en l'Iran, sense anar més lluny. Occident va mantenir Reza Palhavi com un bastió d'occidentalització, que va acabar malament pels interessos occidentals (i per a molts dels seus compatriotes, com ho ha testimoniat Marjane Satrapi amb Persepolis) quan l'al·latoià Khomeini va liderar la seva revolució, vigent encara avui dia. O les dificultats (mentals, sobretot, almenys per a mi) per assimilar l'anul·lació de les eleccions a Algèria, reinstaurant una dictadura i abocant el país a una guerra civil de baixa intensitat que va durar més de deu anys, i tot per evitar el triomf dels islamistes. Què li espera, doncs, a Egipte?

Passi el que passi, per mi hi ha una conclusió força patent: l'Islam no ha superat encara una mentalitat i una estructura social que provenen directament de l'Edat Mitjana (pels estàndards europeus). I fins que no ho faci, fins que no visqui la seva Il·lustració i la seva Revolució modernitzadora, seguirem veient com salten amb més o menys estrèpit les tapadores que Occident va posant a aquesta immensa olla a pressió, totes règims on potser es vota, però que rarament superarien un test normalitzat de democràcia; dictadures, per dir-ho sense embuts. I el que en quedi, el que surti d'aquestes petites revolucions, és molt possible que no ens agradi.

Mirant com mirem el món amb ulls individuals, ens fem vells i tot ens corre pressa. No tenim la paciència necessària per esperar que els processos de modernització creixin i madurin, i, malgrat que les prediccions en política són arriscades, em fa l'efecte que l'Islam necessita almenys un parell de segles més, per completar-ho.

Sigues el primer a qui li agrada això.
Ness
Discrepo parcialment de tu quan dius que la revolució de Khomeini a Iran és vigent. En tot cas serà vigent la dictadura religiosa dels Aiatolàs. Una dona que va ser secretària de Khomeini afirmava que els "actuals governants de la Revolució islàmica" no tenen res a veure amb el seu iniciador i que l... Veure més
1 Febrer 2011
Estanislau Fons
Estic d'acord amb el que dius. L'únic que assenyalo és que Ahmadinejat procedeix sense solució de continuïtat del règim de Khomeini. Que ha estat una regressió in no una progressió, segons els nostres estàndards? Segurament..
1 Febrer 2011