Hi ha molts tipus de carrerons.
N’hi ha que tenen cases a punt de caure, plenes de gats, teranyines, portes rosegades per la humitat i que no donen enlloc. Són carrers que la mateixa vida sense rumb t’hi porta. Sense sortida. Atzucacs foscs, asfaltats, amb esvorancs grossos com cràters de volcà on l’aigua s’acumula, fent nius de tigres que a l’estiu, et picaran com les punxes d’un qui practica vudú.
Els altres carrerons són més assolellats. Tenen més vistes al món exterior.
Tenen vistes al mar com la cançó d’en Toldrà. Tenen vistes al passat. Carrerons que convergeixen a una vida que va passar entre atzucacs i intolerància. Com els habitants de la Gent del Carrer de Palma, envoltats de parets que donaven a la mort assegurada.
El Carreró amb vistes al món, parla català. Fent faltes, però amb l’energia de ser un carreró amb les vistes posades a un estat català independent.