Em faltes tu.
Em puc aixecar, caminar, donar voltes i voltes, tornar a on sempre.
Però segueixo igual.
Noto el buit dins del meu cos, i encara que no cou, ni fa mal, ho noto.
I és molt incòmode.
És molt incòmode sentir que et falta una banda, que estàs incomplet.
La dona necessita d'altres, igual que els homes.
I quan aquest algú falta, ens sentim incomplets, independentment del sexe que tinguem, independentment del que ens considerem.
¿Que si es pot viure així?
Doncs si.
És clar.
És clar que si.
Jo segueixo respirant, no he perdut cap dels meus capacitats ni físiques ni psíquiques.
Segueixo tenint el mateix quocient intel lectual, o això crec.
Però és més difícil.
Més que difícil, que em canso.
Em canso perquè és una incomoditat diària, a totes hores, aquest estar amb tu però sense tu, aquest trobar-te a faltar, no tenir-te quan vull.
I semblarà una estupidesa, però cada dia que passa noto com si el buit es fes més gran, saps? com si em estiguessin buidant el cos amb una cullereta.
Quina angoixa em fa que no estiguis aquí.
