Amb tantes persones com estem assegudes en aquesta sala, el silenci esdevé quelcom cada cop més dens, fins a tenir textura. Gairebé puc notar com em llisca pels narius entrant i sortint del cos amb cada respiració. Per moments diria que si obro la boca el podria mastegar i tot.
Muuuuuuuu...
La síl·laba del koan, repetida una vegada i una altra, s'ha fos amb el meu cos i ara ja n'és una part integrant més. El temps s'ha aturat. L'espai també. La noció de frontera sembla més absurda que mai, el metre quadrat escàs de terra que tinc per a seure és tan ampli i ple de possibilitats com l'univers sencer. Els gairebé quaranta graus d'aquest estiu abrusador són com una brisa suau i dolça que acarona amb tendresa cada mil·límetre de la meva pell.
Muuuuuuuu...
Recordo aquells dies en què vaig conèixer el mestre i vaig començar amb la pràctica. Semblen dies llunyans, molt llunyans, com si no fossin altra cosa que filaments robats de memòries de vides passades. És realment possible que hagi existit un temps passat en què no m'asseia? Ho trobo irreal, inconcebible. Però va succeir.
Muuuuuuuu...
Aquell que jo vaig ésser passa per davant meu en uns instants, com una projecció reproduïda a tota bufa en una pantalla col·locada al racó de paret que tinc davant. Un home encara jove. Ambiciós. Amb una carrera fulgurant que m'havia dut precoçment fins la sotsgerència d'una empresa molt important de material electrònic. L'enveja de tothom. Fins que vaig prendre consciència de la infelicitat de fons que s'amagava darrere del meu somriure d'anunci de pasta de dents, del buit insondable que amagaven el xalet de la platja i el cotxe de luxe, i que s'han omplert tan joiosament amb una sola síl·laba.
Muuuuuuuu...
De fet, les coses no són tan senzilles. He patit molt en aquest camí. Un mal de cames infernal, cada cop que acumulava hores i hores assegut de cara a la paret. I, encara molt pitjor, un dolor d'ànima esborronador, la sensació de desintegrar-me del tot, de desaparèixer, de convertir-me en un no-res. No hi havia cap més camí que el d'abandonar-ho tot. Evidentment, vaig guanyar el menyspreu de mots dels que abans m'admiraven, i em va fer mal. Però des d'un fons del meu cor més llunyà del que puc abastar, hi va néixer un somriure. Un somriure que és tot jo i que es pot resumir en una sola síl·laba.
Muuuuuuuu...
Abans tenia seguretat, diners, prestigi. Ara només tinc un somriure, la incertesa i una síl·laba.
Dong! Dong!
Sona la campana. Faig una reverència. M'aixeco.