https://www.youtube.com/watch?v=ikGpg76F37c
Exerceixo el dret a viure
en tant que sé que estic vivint,
des de Silvio a Alí Primera,
aprenent la vida,
no morint.
Visc compartint i faig el que vull,
i el que vull és conscienciar la gent,
de la vigència de la paraula,
de com s’abraça amb la cançó.
I, protestant, descric el que visc
-clar que, tot el que visc, no és dolent-,
si la denúncia d’allò que ens afecta
també ens afecta en gran part a tots.
Potser no agrada tot el que dic,
el com o el perquè ho faig,
no hi ha resposta a l’evidència
si, com ja he dit, faig el que vull amb mi.
Amb la cançó he trobat una porta
que obre espais que abans no havia obert,
plantejar un problema en veu alta
i, amb la remor, perdre la por.
Canto per gust, perquè sí, perquè vull,
i sé que no ho faré mai per agradar,
és la meva manera de veure-hi,
a cops de llum, d’altres palpant.
Però tot això no comença aquí,
Tampoc acaba a cap altre lloc,
és tan sols un front obert
per combatre cada atac que rebem.
I m’acosto a l’altura de l’ombra
sense percebre cap moviment,
ara la calma, després la tempesta,
mai plourà a gust de tothom.
Si al final,
canto per aquesta terra,
canto per aquesta gent,
canto pel canvi social.
Sé quines són les meves limitacions,
sóc fet de carn i cometo errors,
malgrat l’aparent tranquil·litat,
has de saber que també sé cridar.
I, abraçat a la fusta i el cant,
també tinc temps de somriure, companys,
d’arribar a casa en aquest vespre cansat,
i gaudir de la vida, dels seus jocs i l’atzar.
Si al final,
canto per aquesta terra,
canto per aquesta gent,
canto pel canvi social.