Albert
per en 12 Gener 2011
1,883 Vistes

Després de tanta tristesa...tanta soledat, tant de drama, algunes vegades exagerat, altres justificat, m'alce...agafe la escala. Isc del pou.

Puc vore el meu voltant. No estic cec. M'adone de que puc vore. M'adone de que ací dalt s'està bé, el sol i el vent em sostenen els cabells enlaire i m'acarícien la barba com una simfonia suau. 

Tot està bé. Aleshores et veig. Tú també has sortit.

Puc vore la cicatriu. Sé que segueix ahí, sé que hi ha nits en què has de tornar al pou perquè el vent toca la cicatriu i desperta la vella ferida que hi ha a dintre. Sé que no estaràs sempre ací dalt.

I en eixe moment em mires, i em somrius des de la llunyania. I no puc evitar somriure, no puc evitar acceptar quan em proposes passejar per aquest món de sol. I pense amb amargor que probablement això es tot el que puc aconseguir de tu...un somriure...una mirada...

Però d'una forma o altra, no s'està tan mal. Supose que puc suportar-ho. Supose que arribarà el moment en què sortirà altra persona, l'agafaré de la mà i li mostraré aquest món de sol. I aleshores t'oblidaré por complet.

Però fins aleshores, seguiré ací, al teu costat.

Simplement...mirant al sol.

Publicat a: Personal
Marina
molta sort albert, al final trobaràs l'amor correspost, n'estic segura 😉
12 Gener 2011
Maijo
no saps com et comprenc...
12 Gener 2011
La Pableta
T'entenc moltissim, per això a mi m'ha ajudat molt recolzarme a les persones que tinc al voltant :9 sort
12 Gener 2011
Yuki Soma
jooooooooooooo que boniiiiiiiic! m'ha passat, no vaigt a dir que no. no puc suportar vore'l amb una altra noia, i ell no sap res, silencis que fan mal, o no, o almenys fan mal al meu cor, però és tan profund el sentiment que fins que no trobi una persona en la qual visca la mateixa sensació, sempre ... Veure més
24 Maig 2012