La Pableta
per en 23 d'Abril 2010
1,299 Vistes

Reflexions de mitjanit

Quan un estima, estima i ja està. Un, quan estima, ho dona tot per eixa persona.

Que significa donar-ho tot?.

Donar-se a si mateix en xicotetes porcions, poc a poc. Donar allò que un mateix és; allo que es té; allo que es somia; allo que guardem molt acuradament dins l'ànima; allo que, per molt que intentem ocultar, esta dins nostre, esperant a ser alliberat per a fer feliç a qui s'estima.

Hi han moltes classes de històries d'amor; alguns són amors feliços, quasi miraculosos, altres estan submergits en un caos total i fins hi tot, hi ha amors no correspostos. Aquests amors són els que fan més mal, ja que la persona enamorada, es dona tant a l'altre que es queda sense res.

Per això, nosaltres mai ens parem a pensar quin serà el desti de tot allo que entreguem a la persona que s'estima. Cap a on va tot allò del qual ens desprenem per a donar-ho a un ànima suposadament idéntica a la nostra? Qué passa si eixa ànima no ens estima, si eixa ànima no sent papallones dins la panxa quan nosaltres som al seu costat, si no nota eixe calfred que ens recorre a tots quan eixa persona especial ens mira?

Siguen correspostos o no, quan decidim entregar-nos a un altre ésser humà, el que entreguem no anem a recuperar-ho mai. Hem d'esperar a que algú ens entregue a nosaltres la seva ànima, els seu cor i la seva ment per a refer-nos.

Aquest es l'intercanvi al que solem anomenar “amor”. Els éssers humans ens solem alimentar els uns dels atres, però molt poques vegades sol haver un sentiment mutu.

Quan ens estimen, donem el que nosaltres som al mateix temps que recbem el que l'altra persona és: Mai estem incomplets, no sentim un buit, ni sentim que ens han tallat les ales, ni tenim eixe nuç en la gola.

En canvi, si un s'entrega a un altra persona que no li correspon de cap manera imaginable, eixe gran paquet amb l'inscripció “tot el que soc, tot el que desitjo, tot el que tinc, t'ho cedisc a tu, que ets l'amo de cada bateg del meu cor” permaneix en l'aire durant, al menys, deu segons, sorprés, ja que la porta a la que es dirigeix està tancada amb pany i clau. Seguidament, després de sentir la mentida, cau enterra, fent-se a trossets i convertint-se en cendra.

La mentida?: El moment en que l'atre somriu i ens diu: “T'estimo”
.

La mentida més dita, més escoltada, més dolenta i cruel, però, al seu torn, la que més necessitem creure.

Això és viure: intentar convertir eixa mentida en la gran veritat universal en un món construït només per a dos.

Però hem de tenir en compte el fet de que cada paraula diu el que diu, però a més diu més i també una altra cosa.

Un exemple molt destacat es la paraula “abans”. “abans de...” “abans, quan...” O simplement “abans”.

No m'agrada utilitzar, escoltar, escriure la paraula “abans”. No m'agrada el seu veritable significat ... És un passat. Un passat irremeiable.

En realitat, és molt més que un simple circumstancial per expressar un temps verbal.

No és: h
i havia una vegada..., quan…, fa molt de temps…. no, no és aixo, es “abans”.

No és un passat. És un fí.

La paraula “abans” indica final, la fí d'una cosa que no té, sota cap aspecte, un nou començament. Una cosa que va finalitzar per a sempre. I sempre és: molt o poc temps?.

I en tenir consciència d'aquest fí inalterable, utilitzem la paraula “abans”.

Abans quan era feliç”; “Quan érem feliços junts”, perquè ja no ho som.

Perque aquest “junts” va deixar d'existir.

I, al pronunciar-ho, sentim un calfred infinit que ens recórre la columna vertebral de dalt a baix una i altra vegada. Sense principi; sense fí.
Com una carretera al mateix infern on habiten els records, tots els ”abans, quan érem...” Aquest és el costat negatiu de la paraula.

Segons el diccionari: abans: de temps anterior. Però quan les coses estan malament, quan els somnis van arribar massa lluny i es van convertir en petits trossos de vidres tallants, que se'ns claven a cada mil.límetre del cor, fins a arribar a punxar l'ànima, aquí, el “abans” és un “després” sense continuació.

És un fí. És una cosa que ja no està, una cosa que se'n va anar, que abans vam tenir i ara no existeix. Una cosa que va ser, però ja no és. Per tant, no serà mai.

I llavors, en el mateix segon en què pronunciem una paraula que indica un adéu a allo que va ser, tot i la punxada que sentim profundíssima al pit en començar a narrar, seguim explicant la història, però els nostres cors perden el seu color.

Seguim escopint els records. Amb paraules que no arriben a descriure allo que ja no tenim i que són paraules que no hauríem de pronunciar, ja que n
o tenen la força necessària perquè els qui ens escolten aconsegueixin comprendre tot el que ha succeit, tot el que hem patit.

I llavors cal respirar fons i morir; començar de nou des d'aquest punt en què estàvem perduts.

Necessitem alguna cosa al que aferrar-nos , i no tenim res.

Què va passar amb aquella persona que suposadament ens estimava?

Qui serem un cop que aquesta persona ens mati per sempre?.

Perquè el pitjor de l'amor és quan passa deixant una dolorosa empremta; quan al punt final, ja no li queden punts suspensius.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.