Ness
per en 9 Gener 2011
769 Vistes

No li agrada ningú haver de marxar quan estàs bé al lloc dels teus somnis. Allà on et sents lliure, allà on no sents cap corcó planificant el dia, com ho has de fer i per què.

Ve de tot: por, odi, peresa, enyorança.

I cau la nit. Plena de fred i esgarrifances. La llum es va apagant, a poc a poc. Només, de lluny, les llumenetes semblen fogons encesos que no fan escalfor. Tan sols, l’escalfor d’una llar ideal. Un poblet; una ciutat...

Al cel, però, una pell variable sembla que et vulgui prendre. Punxes i punxes que fan esborronar. Els estels, la via làctia o conegut també com el Camí del Cel, la nostra pròpia galàxia. Semblen ganxos, agulles de cap, brillants....només hi falta la sang de les venes que no té la nit fosca. Tot és relatiu. La nit no és fosca, està clivellada  de mons que mai podrem abastar en un minut d’Existència. 

 

Publicat a: Literatura
Pere
Sona molt a final de festes i a final de vacances, això.
9 Gener 2011
Pere
Sona molt a final de festes i a final de vacances, això.
9 Gener 2011
Pere
Ai, perdó, he posat el comentari dues vegades!
9 Gener 2011
Ness
És igual. Però la cosa no ve pas de final de vacances. És una sensació que vaig tenir mentre tornava de Sarral en cotxe, per carreteretes lluny de la civilització. Sarral (Conca de Barberà a 12 km de Montblanc).
10 Gener 2011