De vegades no es podia ni mirar a la cara... bé, de fet.. li agradaria coneixer a la persona que és capaç de mirar-se a la cara sense trencar-se el coll. Però, el que volia dir ell és que metafòricament no es podia ni mirar a la cara, de les vegades que l'havia cagat sencillament deixant marxar allò que més li importava. No eren grans coses.. una abraçada que queda pendent, un petò, un simple adèu, un gest afectiu amb la mà...... tot i així, aquestes petites coses que al principi pots ignorar, acaben aclaparan-te, obssionan-te, fins que ja no pots parar de pensar el perquè de tot allò, el perquè a tu no et saluden, no t'estimen, no et volen.... en resum... el perquè t'odien.
La gent no diu mai que odia una altra persona obertament, no... La gent és més de xinxar... com aquells nens petits que instiguen els altres a fer malifetes mentre ells s'ho miren des del racó i quan el mestre pregunta qui ha fet tal són els primers a acusar a l'altre. Aquesta gent que jo en dic malparida- que és políticament incorrecte - resulta que és la que acaba triunfant a la vida.... i tu et preguntaràs per què?
Benvingut al meu món.
