Políticament parlant, Catalunya ha viscut quatre moments d'il·lusió general i palpable. El primer va ser l'arribada de l'exili de Josep Tarradellas. El segon, la victòria de Jordi Pujol per majoria absoluta el 1984. El tercer, el govern sorgit del pacte del Tinell, el 2003, que Pasqual Maragall va presidir. L'últim és l'actual, el d'ara, amb la victòria de CiU i amb Artur Mas a punt d'accedir a la presidència de la Generalitat.
L'arribada de Tarradellas trencava amb la dictadura de la manera que ja ha estat moltes vegades dita i que no cal repetir: la Generalitat que es recuperava era una institució democràtica a la vegada que la persona que passava a presidir-la enllaçava amb la legalitat republicana interrompuda durant prop de quaranta anys. Hi va haver entusiasmes pels carrers i les places i l'esperança va quedar servida.
La primera victòria de Jordi Pujol, la del 1980, va ser celebrada sobretot i gairebé en exclusiva pels seus partidaris. Els altres, la majoria, van quedar en estat de reserva i sorpresa. ¿Que no era un banquer, Jordi Pujol? ¿Que no havien d'haver guanyat els socialistes i les esquerres? La majoria absoluta obtinguda al cap de quatre anys, pel fet de ser absoluta i doncs per definició, va donar satisfacció a un gruix important de gent, que va quedar multiplicat quan al cap de poc va ser interposada contra Pujol la querella per Banca Catalana. Persones que fins llavors no havien valorat Pujol ni havien calculat l'abast de moltes animadversions contra ell i contra l'autogovern es van fer solidàries de CiU i el seu projecte de govern i de país per molts anys.
Vint anys després, amb Pujol retirat, van arribar les alegries de l'alternança en la persona simpàtica de Pasqual Maragall, l'exalcalde olímpic. Pujol afirma en un lloc de les seves memòries que els socialistes, al contrari d'ell i la seva formació, no han tingut mai un projecte de país i que, en trenta anys, només ERC n'ha presentat un de nou i il·lusionant amb la seva oferta independentista. Els socialistes no estaran d'acord, naturalment, amb l'asseveració però si l'any 2003 van poder per fi governar va ser amb ERC i el seu projecte que engrescava a molts. De nou la il·lusió. Pujol, tot seguit de reconèixer que la independència d'ERC era un projecte inèdit, afegeix sobre aquest projecte: “Després tan mal administrat...”
La victòria d'Artur Mas, després de la mala administració del segon tripartit, ha estat deguda a vots que han arribat a CiU de molts cantons: del PSC, d'ERC, del PP i fins i tot, i mal els pesi, d'ICV. Aquest ecumenisme de sufragis és senyal d'un estat d'il·lusió col·lectiu. Jo dic il·lusió perquè sóc una mica primari, però vostès hi posin esperança, expectativa, potencialitat... No cal recórrer a les estadístiques per assegurar-ho. Escoltin la gent del carrer o de la família. La gent del carrer i la família no està gaire contenta de res, ni de l'economia, ni de la política, i necessita creure en una esperança. Diguin-ne expectativa, potencialitat o il·lusió. Saben que en Mas farà un discurs d'investidura duríssim, amb retallades i crides a l'austeritat col·lectiva, però és que arriba un moment que la gent exigeix una crida a l'ordre, a la disciplina, sempre que provingui d'una persona amb autoritat. Mas té intacta tota l'autoritat.
Aquesta setmana se sotmetrà a la investidura. Hi ha partits que ja han anunciat que hi votaran en contra. És una mica estrany que els partits es defineixin abans d'escoltar del candidat a president el discurs de programa, però forma part del joc i ja ens hi hem acostumat. Ara: que no el collin ni el facin gruar gaire perquè una cosa és la política interna dels partits, amb les seves raons metafísiques que ells s'entenen, i una cosa diferent és el que pensa la gent del carrer. Els partits haurien d'estar atents al que diu la gent del carrer, al seu estat d'il·lusió. Al cap i a la fi són els seus votants.
Sí, ja ho sabem: les il·lusions habiten en un estat transitori i caduquen. Mirin l'Obama. Però mentre duren i són aquí marquen camí, i n'hem viscut quatre i no ens han anat tan malament.
