Abans totes les llibreries eren cèntriques. Plenes de llum al seu interior; de so tou, entapissat de pàgines el seu fons i amb una acústica vellutada.
Ara, des que l’internet ha irromput frenèticament a totes les cases amb publicitat metàl·lica, res no és el mateix.
Aquella llibreria estava amagada dins d’un carrer que no semblava un carrer: era un túnel polsós i fosc. Només unes lletres lluminoses a la façana indicaven què era. Lletres que feien pampallugues com el far d’un port antic. Havíem quedat d’hora amb en Jordi Cervera per preparar la seva presentació i posar-nos d’acord amb un altre col·lega seu –aquest cop no seria en Toni Puntí!!- sinó un altre periodista del gremi Internacional. Jo no hauria cercat tanta sofisticació a l’hora de triar-ne un: l’Empar Marco la trobava molt adient per un acte cultural com aquell. Però, la juguesca que jo guanyaria, s’ho valia.
Volia una llibreria en un carrer gris com els que descrivia Miquel Llor. Difícil de trobar fins i tot amb el Google maps; però amb un asquer prou sucós perquè un eixam de teenagers, disposades a fer el que fos per trobar-la i gaudir de la seva presència malgrat la literatura en passessin. Els daus ja estaven llençats i, en Jordi i en Carles –Costa- estaven xerrant d’allò més animats, quan jo vaig travessar la porta. En aquell moment, en Jordi, l’estrella de la nit, encara que per a moltes això els importés un rave, em va venir a rebre i a saludar. Una encaixada fugissera, seguida per dos petons de protocol, els quals sempre intento esquequejar-me per timidesa...
En aquell moment, només veia llum, colors i sentia moltes paraules... De reüll el vaig poder copsar. Amb la mirada baixa. Allò no anava per a ell. Jo no era del seu ram, ni classe social; ni parents de lluny, ni saludats i encara menys, no havia d’empatitzar ni fer-se el graciós amb cap entrevistat. Només era una estona morta i, jo, una coneguda del Jordi al Facebook. Res més.
Mentre parlàvem de la presentació, ell feia com qui espera el bus, tot sol. No es ficava per a res a la conversa. En Jordi estava molt animat, tant que va fer acostar el nostre solitari a la conversa.
- No volia molestar...
- No molestes pas! Estava esperant la Noemí i, m’agradaria poder-te-la presentar....Ella s’ha llegit el llibre i n’ha fet una crítica...Cadascú llegirà la crítica de l’altre...- La cara d’en Carles semblava empal·llidir...- Ah! No t’ho havia dit? No passa res. Segur que us complementareu.
Tranquil, si vols et fas una fotocòpia i no hauràs de tenir entre les mans un objecte que et pot incomodar –vaig dir a la meva pensa. Poc saps com et detesto!! Estirat, tibat, altiu, cregut, pijo i infantil...
- Doncs sí que m’has sorprès. Crec que amb la meva crítica és difícil que els altres me la superin...
- No t’ho pensis gaire això, la Noemí et podria sorprendre més del que et penses! –Què et penses, que estàs per sobre de la resta de mortals? Ni ho somniïs!
- Us podeu alternar...Feu, feu, ja veurem quina presentació més divertida... –com si la gent es delís per una dissertació literària!
Ens vam asseure a la taula preparada per a l’ocasió. L’un al costat de l’altre, en silenci tallant i molt concentrats, llegint. Quina crítica més pobre! Tantes paraules per no dir res! Bé, de fet, aquesta és la feina dels periodistes. Potser quan les cadires i el terra estigui ple a vessar, el noi, es comportarà diferent. Més amable, més enrotllat, però en aquella circumstància era més fred que un bloc de glaç.
En Jordi ja no feia tan bona cara com al principi. Es veia la pedregada a sobre i, la juguesca perduda.
Quan es van obrir les portes de bat a bat per deixar passar totes les admiradores gregàries d’en Carles, com un ramat de nyus, aquest es va transformar, agombolat per la passió juvenil. Es va treure la màscara d’snob i va començar la festa..