Ness
per en 13 Novembre 2010
907 Vistes

La casa semblava abandonada.

Arreu s’estenien cortines filades que s’esquinçaven al mínim contacte d’un cos en moviment. Abans fins i tot hauria xisclat de por, però ara ja tan li feia tot.

La Nessy, feia temps que no hi posava els peus. Tothom, feia temps, que la donava per morta, quan va desaparèixer. La Memi, fins i tot la cercava sota les pedres. Cap resultat.

L’Oriol, altra feina tenia amb el seu nou lloc de treball acabat d’estrenar: Era cap d’Unitat a la Vall d’Hebron!!

Aquella aigua tranquil·la de la cullereta nerviosa, va deixar-se caure en l’oblit i va deixar a la Nessy que agonitzés a la seva malaurada sort. Aquell malentès entre enveges i gelosies d’una principiant que volia menjar-se el món, va allunyar-lo per complet de la realitat. Quan tot es va haver calmat i les aigües van tornar al seu lloc habitual, va treure el seu cap argentat per la finestra, entreveient un tímid interès pel passat ja inexistent. Ja res no tornaria a ser com abans.

Ni les espelmes del Xabbat que havia abandonat sobre d’una calaixera eren les mateixes: la calor i el desengany les havien vinclades com una planta morta.

No cal que es disculpi, pensava la Nessy mentre s’encaminava cap a casa. Ara és massa tard. Allò que ja està fet, doncs ja està fet. Quan has fet mal algú, encara que et disculpis amb la mà al cor, les ferides queden. Ell que de ben segur hagués pogut fer alguna cosa i es va quedar amb els braços plegats, tot mirant-s’ho des de la indiferència: allò, a ell no l’afectava. La Marta, finalment va treure la seva Ars Amandi i el va enlluernar de valent. Jo poc li importava! Era tan bona doctora...que ni tan sols no em podia defensar dels seus atacs mortals! Tot s’havia acabat. Fins i tot ja no tenia llumins per encendre les espelmes i encara menys, no en recordava els conjurs. Tot havia passat. La vida passa i la resta és en va.

Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.