El món és garbuix. Massa gent, colors, temperatures, soroll i un tragí que faria tornar boig a més d'un...Ara diuen els periodistes i algun psiquiatre despenjat aquesta malaltia que descobreixen de la nit al dia, la depressió o malaltia mental tan nostrada, ha soriti d'un dia per l'altre, que abans no n'hi havia...com la sopa d'all...aquella tan bona que et donaven quan estaves refredat/da de petit/ta.
L'estrès i l'estat competitu és cosa molt vella, tan com la primera indústria tèxtil, la primera revolució, la primera repressió... Tothom ens fa anar en Doina i, per més desgràcia, ens volen controlar el temps. El temps per fruir i el temps per morir. El temps de sortir al carrer perquè et toqui l'aire, al carrer fer fumar-te un cigarret d'amagat -ara una mica més difícil...- i no entenc encara com els els ecologistes no han fet befa als fumadors dient-los que contaminen com els pets de les vaques....
Ahhhhhhhhhhhhhhh, el temps, un tresor preuat per a tot aquell que en disposa de ben poc.
Ara ens el tornen a tocar. Diuen que estalviem energia...com? anant a dormir més tard?, tenint el llum encès més estona i diuen que estalviem? que diguin la veritat. Els països meridionals venen energia als països on la llum s'esvaiex més ràpid i, així fan una mica més de calerons, els governs.
A Lepe, al país de broma, d'aquells pobres desgraciats que riuen quan es dispara el radar que controla la velocitat a la carretera, obliguen per decret fer la migdiada. Control de temps, de les nostres vides.
Ja hi tornarem a ser. La tardor s'ha acomodat a les cases, a totes i, els governs decideixen endarrerir-nos la vida; allargar el sofriment i l'espera: el destí final.