Ness
per en 24 D'octubre 2010
6,046 Vistes


Descripció.

Trastorn neurològic caracteritzat per una desagradable sensació d’incomoditat a les cames, que van des del genoll fins el turmell, en període de repòs i d’un impuls a moure’s quan s’està descansant, en un esforç per alleujar aquestes sensacions, sobretot abans d’adormir-se. Aquest trastorn pot aparèixer a qualsevol edat i pot aparèixer majoritàriament a les dones. La síndrome pot començar durant la infància però normalment qui ho pateix de manera més severa és a mitjana edat o en pacients ja grans.

Les persones que ho pateixen no poden desenvolupar bé les tasques diàries i relacions personals perquè estan olt afectades d’esgotament, no es poden concentrar, tenen la memòtria deteriorada o fallen en nel comopliment de les tasques diàries a la feina.

Símptomes.

Hi ha varietat de sensacions, des de les parestèsies  -anomalia de la percepció de les sensacions sense que hi hagi un estímul previ, caracteritzada per la sensació de pessigolleig o formigueig. Les disestèsies són alteracions de la sensibilitat percebudes en estimular una regió cutània determinada. Les parestèsies persistents obeeixen a una lesió neurològica com el formigueig, pessigolleig, cremor - fins les disestèsies -trastorn de la sensibilitat en general, especialment de la tàctil; pot ésser una disminució, una exageració o la suscitació, per un estímul normal, d'una sensació anormal, desplaent, que pot donar lloc a les parestèsies però amb un grau més pujat de to d’irritabilitat o dolor-.

Causes.

Són diverses però no hi ha consens entre els facultatius per dir clarament què ho provoca.

1.      Idiopàtic.

2.      Genètic.

3.      Les persones amb nivells baixos de ferro poden tenir una tendència a desenvolupar-la. Una vegada que s'hagin corregit els nivells de ferro, els pacients poden veure una disminució en els símptomes.

4.      Les malalties cròniques com la insuficiència renal, la diabetis, la malaltia de Parkinson, i la neuropatia perifèrica estan associades amb la síndrome. Quan es tracta la malaltia principal sovint s'obté un alleugeriment dels símptomes.

5.      Algunes dones embarassades sofreixen això, especialment en el seu últim trimestre. En la majoria d'aquestes dones, els símptomes generalment desapareixen a les 4 setmanes del part.

6.      Alguns medicaments -com els que s'utilitzen per a prevenir la nàusea (proclorperazina o metoclopramida), les convulsions (fenitoina o droperidol), els antipsicòtics (haloperidol o derivats de la fenotiazina), i alguns medicaments per a la grip o les al·lèrgies- poden agreujar els símptomes. Els pacients poden consultar amb el seu metge sobre la possibilitat de canviar els medicaments.

7.      Algunes de les drogues legals com la cafeïna, l'alcohol, i el tabac.

Diagnòstic.

Avui dia encara no hi ha un diagnòstic fiable. El metge s’ha d’orientar a través d’allò que el pacient li expliqui durant l’anamnesi –exploració. A més a més, el metge no atribuieix equivocadament  aquests símptomes al nerviosisme, a l’estrès, a l’insmni, a l’artiritis,  a les enrempades musculars o paradoxalment a l’envelliment. No existeixen proves diagnòstiques per detectar la síndrome. A pesar d'una descripció clara de les característiques clíniques, sovint la malaltia no es diagnostica correctament o no es diagnostica prou. Normalment se sol confondre amb altres tipus de malalties, per exemple, SAHS –Síndrome d’Apnees/Hipoapnees del Son- la qual cosa alguns símptomes solen coincidir.

 

NIT

DIA

RONCAR

SON I CANSAMENT

PAUSES APNEA

IRRITABILITAT

SON AGITAT

ANSIETAT/DEPRESSIÓ

DESPERTAR FREQÜENT

PÈRDUA MEMÒRIA

NICTÚRIA/ENEURESI

CEFALEES AL MATÍ

REFLUXE/BOCA SECA

DISMINUCIÓ LÍBIDO

DIAFORESI

ALTERACIONS PERSONALITAT

 

En 1995, el Grup Internacional d'Estudi sobre la Síndrome de les Cames Neguitoses va identificar els quatre criteris bàsics per a diagnosticar-la:

1.      Un desig de moure les extremitats, sovint associat a parestèsies i disestèsies.

  1. símptomes que s'empitjoren o només estan presents durant el repòs o que s'alleugen parcialment o temporalment amb l'activitat,

3.      inquietud motriu.

4.      Empitjorament nocturn dels símptomes.

En els casos més greus d’aquesta síndrome se n’afegeix una altra anomenada trastorn del moviment periòdic d'extremitats o també mioclònia nocturna (És una sacsejada sobtada i involuntària d’un múscul o grups de músculs; generalment estan causades per contraccions musculars. Aquestes sacsejades,  poden ocórrer soles o seguides, amb o sense patró. Poden aparèixer en un moment determinat o ocórrer moltes vegades per minut. A més, aquestes contractures no poden ser controlades pel pacient que les pateix), tan en els braços com a les cames i, això provoca pertorbacions en el son nocturn i, després durant el dia, se’ls afegeix somnolència i fatiga excessiva per no haver tingut un son reparador.

 

Proves diagnòstiques:

Analítiques per tal de descartar possibles altres malalties que puguin causar aquesta síndrome i ja citades més amunt.

1.      EMG i estudis per avaluar la conducció nerviosa.

2.      Ultrasonografia Doppler, per avaluar l’activitat muscular a les cames.

3.      Polisomnografia: Serveix per registrar les ones cerebrals, rítme cardíac i la respiració durant tota la nit, posant uns eleèctrodes al final de la cama, al turmell.

Tractament:

No hi ha cap consens per suggerir als pacients quin tractament pot seguir ja que cada persona pot desenvolupar la síndrome de diferents maneres diferents. El qu a una persona li pot anar bé, a una altra, no.

Alguns metges s’inclinen a suprimir els estimulants com la cafeïna, alcohol o tabac; d’altres, prefereixen que el pacinent mantinguin un patró regular de son; altres, prefereixen una dieta rica amb folat i magnesi; però, el més freqüent és que els metges s’inclinin per medicaments dopaminèrgics o benzodiazepínics (depressors del sistena nerviós central), opiacis o anticonvulsius ja que s’ha comprovat que aquests agents redueixen els símptomes i es consideren medicaments bàsics per al tractament inicial de preferència.

Els pacients amb símptomes lleus, es prefereix un tractament amb Clonazepam o Diazepam. Aquestes drogues ajuden al pacient perquè tingui un son més reparador però no alleugen els símptomes i encara poden causar somnolència i fatiga durant el dia.

Pronòstic a llarg termini.

Generalemnt aquesta Síndrome de les Cames Neguitoses i trastorn del moviment periòdic d'extremitats o també mioclònia nocturna dura tota la vida i no té cura. Els símptomes poden agreujar-se amb l’edat, encara que més lentament aquells pacients aamb malaltia idiopàtica tot i que es donen casos de pacients que tenen una malaltia mèdica associada. Els sómptomes poden disminuir però sempre tornen.

Un diagnòstic de SCM no vol dir patir una nova malaltia neurològica.

Consells:

No tenir manies a l’hora de comentar-ho al metge de capçalera. Insistir-hi. Explicar-ho tot, les sensacions incòmodes; el cansament nocturn i possible despressió diürna.

Demanar una segona opinió a neuròlegs o homeòpates.

CAS 2.

Pacient, home de 42 anys, epilèptic amb tractament, per retorn de crisis comicials després de llarg període sense tenir-ne. En una visita de control al seu neuròleg es refereix a certa depressió i bastant d’insomni a la nit. Pacient es refereix a mala relació de parella però no informa d’altres simptomatologia. Neuròleg li recepta Amitripptilina, un antidrepressiu sedant amb dosi baixa ja que l’antiepilèptic i l’antidepressiu actuen en llocs diferents del cervell i es toleren bé la seva compaginació. En una altra visita control, el pacient es torna a referir que l’antidepressiu no l’ajuda a dormir, que l’insomni continua i li costa agafar el son, per la qual cosa li recepta Clonazepam en gotes, 2.5 mg. Alterna ambdós medicaments fins que és donat d’alta per neuròloga nova, la qual li fa suprimr el Clonazepam per antidepressiu sedant nou: Trazodona –Deprax 100mg-. Durant un any li adapten la dosi per la doctora de capçalera. No funciona. Reiteradament, es queixa de boca seca, problemes de dormir, insomni, cansament durant el dia, falta de concentració, matins amb encaparrament, nàusees, vòmits, mareig i algun signe de refluxe, fet que li és suprimit i canviat per Tranxilium –clorazepato dipotasico 50 mg-. Només li funciona durant 3 mesos ja que al juliol torna a la doctora queixant-se altre cop de problemes de descans nocturn reparador, amb molt més nerviosisme del normal i impossibilitat de parar quiet al llit –les cames no sap on posar-les ja que sent molta incomoditat-. Després li és receptat Mirtazapina, un altre antidrepressiu sedant, semblant a la Trazodona, però segons la facultatiu, l’efecte és a molt curt termini. Sembla que amb tres dies en té prou. El nerviosisme a les cames desapareix per l’efecte sedant de l’antidepressiu però les nits condtinuen sent en blanc. Un epilèptic estat no es pot permetre aquest luxe de no dormir a la nit. Després d’haver passat per totes les possibilitats provades, decideix tornar al Clonazepam. Amb tantes voltes, canvia de metge i diagnòstic. No descarta, ara, el Síndrome de les Cames Neguitoses per les noves explicacions del pacient que, en vegades anteriors no es van tenir en compte. Es refereix que li havien suggerit per dormir millor, cansar-se, fer esport moderat  dues o tres hores abans d’anar a dormir però poc li havia funcionat ja que quan més cansat anava al llit més malament dormia. El nou metge li recepta un inhibidor selectiu de la serotoniana per tal de trobar un equilibri i poder tenir un son reparador a la nit: Citalopram. Actualemnt,  ha notat una notable millora.

Errors de diagnosi i medicació.

El pacient omet informació vital que podria haver estat útil en nel moment que el neuròleg hagués pogut formar-se un diagnòstic complet sobre la patologia. I per contra, el neuròleg no li extreu allò que li podria ser útil ja que el neuròleg només li fa cas allò que li preocupa a primera instància al pacient, passant-li per alt, la realitat dels símptomes. El fet que li recomanés l’exercici físic per cansar-se ja és prou rellevant per veure que no es tractava d’un simple estrès o nerviosisme.

La Trazodona i la Mirtazapina són dos antidepressius sedants que estan especialment indicats a persones grans amb demència i insomni a la nit i, en canvi, totalment contraindicat a persones de mitjana edat, tal com ens és presentat en aquest nou cas.

Aquesta informació referida als dos antidepressius sedants contraindicats es pot trobar al llibre La medicina del sueño, un enfoque multidisciplinario, ed. Panamericana, 2009 fet per varis  neuròlegs experts en la qüestió. “El sueño en el anciano”, per María Elena Erro Aguirre.

Per altres infomacions, la Vikipèdia i la web 

http://www.doctorestivill.es/en/home

 

Publicat a: Salut
Sigues el primer a qui li agrada això.
valenciàdelnord
Dra. Placebo, voldria una consulta... Em sembla que cap metge no hauria donat tanta informació a un pacient. Normalment se la ben guarden i no la divulguen. Molt bé, Dra.
25 D'octubre 2010
Ness
Gràcies, per això estem
25 D'octubre 2010