Em fastidia no haver tingut valor suficient per a fugir. Per a fugir de tu. Per a fugir dels teus ulls.
Em fastidia fer l'impossible per a no recordar-te més.
Em fastidia senitr cada caricia teva tatuada al meu cos.
Em fastidia novoler escoltar-te i que les teves paraules sonen dins el meu cap.
Em fastidia que hagues marfcat un abans i un després en la meuva patética existencia.
Em fastidia haver-me cregut intocable i que despres hagues aparegut tu i hages obert eixa porta blindada com si res.
Em fastidia haver-me cregut feliç quan estavem junts i després donar-me'n compte de que tot era mentida.
Em fastidies.
Em fastidies tu i tots els teus maleits records.
Em fastidia el record de totes les primeres vegades de qualsevol cosa amb tu.
Em fastidia esperar a que em demanis perdó per tot el que em vas fer
Perdó per les mil llàgrimes que em vas fer derramar.
Perdó per maleir la nostra relació, que no era nostra ni de ningú, com sempre.
Em fastidia que les ansies de voler-te em rebentaren per dins.
Em fastidia recordar que el simple fet d'oblidarte va ser una utopia.
Em fastidia creure que tu de veritat m'estimaves, encara que sé que es mentida.
Em fastidia haver estat esperant una any els teus besos, que després resulta que els anaves regalant per ahí.
JO QUE SE!
Em fastidia no acabar-me d'enamorar d'algú per por a que em passe com em va passar amb tu, perque, vaig perdre l'amor propi quan et vaig pedre a tu.
Em fastidia tot açò.
Pero saps el que més em fot?
Que després de tot el mal que em vas fer, només se't va ocurrir dir-me:
Benvinguda al mon real, princessa
