S.A./ S.L.Saltimbanqui Aplicat Sense LímitsBesnét de músics d'una família hippie-burgesa d'esparters... Veure mésS.A./ S.L.Saltimbanqui Aplicat Sense LímitsBesnét de músics d'una família hippie-burgesa d'esparters catalans del S.XIX, potser els Wandervöegle no són els únics antecedents als moviments dels seixanta. Nét de xefs barcelonins per part de pare i de mare, del gran Butinoff, director i actor de la companyia teatral d'aquest nom que componien amb els seus germans i la seva esposa d'ascendència austríaca i de família implicada socialment, els Morist - una de les darreres anècdotes que li explicarà al Joel, és l'alliberament del seu germà, un intelectual presoner d'un camp de concentració a Igualada per intercessió del seu espòs i la família Jorba. Fill d'un geni de les arts gràfiques i visuals multifacètic, dissenyador de naips artesanals, pintor artístic, il·lustrador, dissenyador gràfic, dibuixant, inventor, fotomecànic, impressor i fotògraf, fixe i cinematogràfic i d'una professora d'escola amb gran vocació creativa i amants de l'art, els amics, la tertúlia i els viatges.Família en un 75% barcelonina afincada sensiblement a la capital de l'Anoia tot i que amb fort arrelament a la ciutat comptal.S'inicia en la fotografía rèflex, en pas universal i 6x6 a l'edat dels tres anys, en el dibuix i la pintura des de la infància, tot conreant premis i mencions, fins i tot en un camp com el disseny gràfic.Aprèn la fotografía i la filmació de les mans del seu pare i als tretze anys s'apunta al primer curs impartit per un malograt fotògraf de la seva ciutat.Estudia cinematografia i audiovisuals a l'actual ESCAC en la seva etapa embrionària, primer amb la voluntat de ser enginyer de so per a enregistraments musicals i decidint-se per la direcció cinematogràfica en els darrers cursos.Sortint de l'escola de cinema, decideix que ha d'ampliar coneixements i comença a voltar pel món, primer Europa i posteriorment Sudamèrica, mentre combina feina en el màxim d'àrees possibles, cercant apropar-se a l'individuu a qui posteriorment li dedicarà les seves històries. Per completar el coneixement i aprenentatge de l'èsser humà, les seves necessitats i entendre quins missatges està predisposat a rebre i quins objectius el faran crèixer, li otorgaran felicitat... Decideix completar els viatges i amistats, amb l'estudi de l'Antropología i la Història amb assignatures de sociología. També treballar en el màxim de camps i entorns socioculturals possibles, fins a arribar darrere el taulell de la botiga dels seus pares en el centre d'una petita ciutat, on considera que viu un retrat en miniatura de l'humanitat.Mai abandona la creació visual, realitza el premiat Subterrani Televisió, un magazine de música, cinema i arts de tall purament cinematogràfic, antecessor lògic de programes que trigaran gairebé una dècada a igualar-lo com Silenci del 33.Crea, des de la video-creació un programa inclós dintre l'original i desbordant de creativitat "Mirall" d'Agustí Pons, l'Etnicolor, que es pot considerar un antecedent directe dels populars Lip-Dub's de l'actualitat.Treballa en ràdio des dels 17 anys, entrant el seu primer programa desprès de l'anunci de l'invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein, l'1 d'agost de 1990.Roda curt-metratges, considerant que cap d'ells no és encara completament editat.Treballa en premsa gràfica per diaris i la publicació internacional "OWNNEWS".Filma el seu primer llargmettratge: "C/V" al 2000.Concretament el dilluins, 6 de novembre, en un experimentació- repte respecte les idees d'un manifest, que ell mateix redacta, com a proposta per un Dogma Català, aprofitant la immediatesa i l'alta qualitat de càmeres a l'abast, reivindicant la persona, l'individuu i proposant que cadascú pugui tenir la seva autobiografía per a constituïr la veritable enciclopèdia de les persones humanes. És un film filmat mentre s'edita, fet a casa, amb imatges d'arxiu del protagonista, realitzat i protagonitzat per ell mateix. Jugant amb l'espontaneitat i l'atzar, fins i tot inclou imatges de la televisió captades en directe en el moment del rodatge, juga amb les textures del vídeo analògic, reproduïnt parts de S-VHS en format de baixa banda. No hi ha cap mena de doblatge musical. El rodatge i edició del treball, es va dur a terme entre les 15.00h i les 19.30h de la tarda. Gairebé en temps real, tot combinant els papers del VJ, el realitzador de televisió, el DJ i el director de cinema. En aquell moment, estava unit sentimentalment a la diplomàtica i pionera, com ell de la video-creació i VJ, l'austriaco-brasilera, Simone Anne Carneiro, Mis Para, amb qui compartien filosofia i visió en l'anàlisi de l'era techno, reconciliant a través de l'art, tribu, orígens i sofisticació tecnològica. De pensament fortament anarquista i contestatari, contestaven amb art i aportant bellesa i sentit a un món espantat pel canvi d'era i dígit al calendari.Va formanr part del seu equip “Are you paranoid Enough” i Paranoironica, juntament amb la rebel Manila Santos de Moraes, Mis Ironica. Podreu veure uns autoretrats de la parella dins de l'ascensor a la residència de la Vienna.A través d'interessar-se per la lectura, especialment branques científiques per compensar la seva curiositat desprès de dedicar-se fonamentalment a les lletres, passa a la ciència-ficció i a la prospectiva on descubrirà la Singularitat i el Transhumanisme de la mà d'ALVIN TOFFLER, RAY KURZWEIL i llegint tot el que troba per internet, que vertebraran completa i profundament tota la seva obra en una cerca intuitiva que comença l'any 92, acabat de sortir de la facultat i eclosiona a partir del 2004 en una gairebé automàtica escritura sintetitzada d'uns minuts en una nit d'insomni a partir del raonament anti-teològic del sentit de la religió, conmocionant-lo com una visió, però lúcidament raonada, fins al punt que, dies després, en mecanografiar el text, ho fa per primer cop sense mirar les tecles, tot seguint el redactat amb la vista de forma espontàniament accelerada, virtut que tem perdre sobtadament, tal com li ha vingut, durant els primers mesos, però que després de cinc anys conserva en millorada habilitat.A partir d'allà, comença a documentar-se en prospectiva. Comença a fer amistats que el qualifiquen de visionari i funda Cineastes Sense Fronteres a mitjan 2005. La casualitat el du de convidat en un concert a la taula de Sergio Dawi, saxofonista de la banda Argentina Redonditos de Ricota i a una proposta, que representa la plasmació dels "Cineastes", al costat del Neozelandés Jon Beer i un equip voluntariós d'argentins.D'aquí a l'amistat amb Nico Favio, fill del gran cineasta argentí Leonardo Favio, a través de Tom Griffiths, coneixença de Synes Elishcka a partir d'una agregada cultural de les ambaixades espanyola i xilena, l'historiadora de l'art i curadora, exiliada cubana, Litai. El bar de la qual és un veritable punt de trobada del geni creatiu, artístic i crític del Buenos Aires del moment, per on desfilen grans periodistes, músics, escriptors, pintors i cineastes. La parella de Litai, gran cinèfil, el jove director alemany Uli Haug, retrobament amb el seu mestre argentí, Roberto Granados, ex-Living Theatre, amic de Martin Sheen i Casavettes; el matemàtic de l'Ivy League, model i ex-parella d'Andy McDowell Marcelo Gómez; la israeliana Maiu, el xilè-argentí Marco, les catalanes Rosa Domingo i Marta Armengol i l'equip comença a crèixer fins arribar a rodatges i festes en que ja no sé ni quants erem, molts implicats amb diversos projectes, Andrew Barcilon, Daniel Marguelles, Kitao Sakurai, Ginger Gentile (tots de Nova York), Gabriel Balanowsky de Nuevos Aires y Camino y Cadorna i tot el seu equip, que posteriorment van començar a fer llargs a partir de l'òpera prima "El Desierto Negro". Unes noies espanyoles que es dedicàven a vestuari, maquillatge, argentins com Andrés Constantínides, etcètera. Bona part de la florinata més underground o arrebatadora de l'Amèrica del moment i d'altres sonats com ell, europeus, neoiorquins, californians, de Seattle, Japó... En aquest entorn viu rel·lacions amb Silvina Salorio (primera nòvia amb tetes de silicona! Eiii!), Cris Cole (de Chicago) o la fotògraf japonesa Nobuko Shiga (Tokio) amb qui acaba d'explorar fins als no-limits de l'infinit el seu aprenentatge en l'inacabable sexe tàntric, com a grans pornògrafs i erotòmans vocacionals que són, tan l'una com l'altre.De retorn a Catalunya i després d'un intent de refundació dels "Cineastes" a Barcelona, es retira a la independència de la seva llar, amb rares trobades amb el seu admirat professor de muntatge, el director de cinema Joan Marimon i la seva colla, Jesús Ramos, Adrià Cillero, Pris Querol i Ramon Marcet. Conecta amb els activistes evolucionadors de la societat que no revolucionaris del grup d'Enric Duran, forma part del Centre de Coordinació Itinerant a Lavern i d'aquí en sorgeix amistat amb els músics de Tarannà, Sisu Coromina i la seva companya, músic també, la Ruth, a la casa dels quals vam estar treballant l'agost de 2009.Des de la seva casa-estudi, conectat amb el món, s'implica en política, humanisme, transhumanisme, independentisme i art. Segueix escribint i projectant, obres de teatre, pel·lícules i invents que no se sap si moriran en muntanyes de paperassa i el disc dur d'aquesta computadora.Se sent afortunat quan descobreix que tot completant una illa de cases màgica de la seva ciutat, on resideix ell mateix, té l'estudi el seu propi pare, Josep Soriano o AMADEU FONT BERNADAS, el jove pintor Xavier Gabriel ha vingut a viure a la volta de la cantonada amb la seva companya Maria José, filòloga i guionista, amb qui tot just estan començant a passar bons moments.S'espera l'eclosió d'interessants amistats que segueix conreant des de la distància, com el retrobament amb l'antiga professora, l'escriptora Mari-Jo Gass.A Joel Molt Fantàstic, li agrada la música, del pop al rock passant pel barroc, però amb preponderància per la simfònica, rock-simfònic i electrònica de totes les èpoques. El seu instrument preferit són la taula de mescles i sobretot, el sintetitzador.Amic personal del londinenc Infinite Scale o el suprem sintetitzadorista Constantinides, del rocker Nico Favio, del locutor de BBC i MTV-Àsia Bobby Friction, ha entregat el seu primer curt-metratge, inspirat en una tema del mateix autor Jean Michel-Jarre (ídol de joventut) a qui va tenir l'honor de conèixer personalment l'any 93.Admira l'obra del seu amic INOT ERATSIS, la d'U-mä, QA'A, Vangelis, Pink Floyd, Portishead, el trip-hop, Air, però sobretot The Arcade Fire, Mercury Rev o Sufjan Stevens. L'encanten Antònia Font, Companyía Elèctrica Dharma, Mishima i Facto de fé y las flores azules.El fascina l'escena Space Age- Futurism de finals dels 60's que ha descobert recentment com a veritable embrió del que l'ha fet gaudir més tota la vida.Es diverteix amb Supertramp, que el posa de bon humor amb la seva fusió d'alegria i extranya nostàlgia.Viu amb temes com Revolutions de Melodrom. Es desperta amb Pixies o The Poliphonic Spree.Somriu amb Rush, Enya, Clannad, U2, Simple Minds, A-ha (acabats de redescubrir aquest any i en troba ben vigents els primers àlbums) o les festes retro del Mark Stewart, el Santi, el Lluís i companyia, sobretot quan fan homenatge al gran Tommy Hunt- que ha cantat amb Nat King Cole, Sinatra...Segueix amb Mogwai, Tindersticks, Explosions in the Sky, God is an Astronaut, Galaxy 500 o Ogre your Arshole, Soda Stereo, Redonditos de Ricota, Sergio Dawi, Tonelec.Pop i rock anglesos. I dels USA, prioritariament de la costa est, dels que només em falta nomenar Luna, tot i que m'agraden The Doors i Sonic Youth. Nirvana, mai em va matar, però bé.No soporta els Red Hot, ho sento! I bé, no començo a parlar del que no suporto, perque no acabaria mai.Pel que fa a llibres: Prospectiva, ciència i ciència ficció. Tot i que ha llegit de tot, des de còmic a clàssics, passant per la poesia.Shakespeare, Hesse, Nietsche, Bego Ricart, Miquel Àngel Garcia Barral, Andreu Martín, Mari-Jo Grass, Josep Sempere, Isaac Assimov, Stanislav Lem, Süskind, Houxley, Hemingway, Orwell, Kurzweil, Toffler, Carl Sagan, Sade, Sommerset Maugham, Graham Greene, Hergé, Jodorowsky, Blyton, ... Fa bona pinta Mark Twain i potser revisi aviat a Dickens.M'ha cridat l'atenció l'obra de l'anglès DeQuincey, l'agrada Bertoldt Brecht i llegir teatre i guions cinematogràfics.Tot parlant de cinema, us llisto uns quants directors, les obres complertes dels quals considero imprescindibles:Stanley Kubrick, Leonardo Favio, Richard Linklater (tots els catalans haurien de veure'n una que ara no me'n recordo el títol!), Francis Ford Coppola, Lucas, algunes coses d'Spielberg (potser Encuentros, AI i Minority Report), el meravellós Scorsesse (com pot fer un senyor de la seva edat una bèstia com Infiltrados? Suposo que mercès a un bon equip, però amb això no sé si n'hi ha prou), el gran Val Del Omar, Joan Marimon, l'únic Aaram-Mòrist amb TheOS(TM), Stanley Pudrit amb P de perfeccionista i la seva estrambòtica biografía.Ha gaudit recentment amb Persèpolis i Waltz with Bashir.Cal dir Bergman? Fellini? Dreyer? Lubitsch, els mestres de la UFA i entre ells el millor, l'exiliat del nazisme, Fritz Lang?Von Trier (tot i que l'Anticrist m'ha sobrat), el moviment de creadors danesos i escandinaus que encapçala, més llestos que la gana i que fan molt ben fet tot el que fan.No he dit Fellini encara? Ai!El neorrealisme italià, Hitchkock i tota l'escola que va crear que eclosiona als 80's amb el cinema-thriller de l'actualitat hollywodiense més perfeccionista. Què me'n dieu de la sèrie de Bourne i totes aquestes sèries de thrillers que han sorgit a la darrera dècada, d'espionatge, agents, dobles agents, renegats, CiA, Pentàgon... Segur que tot el que passi per Sundance és bo. I mil milions de coses de tot el món, de directors desconeguts, que no s'estrenen i que no saps ni on buscar.David Lean, Wong Kar Wai (m'encanta i em porta records fantàstics, del millor del món, tot el que ha fet i tot el que he vist, encara que Happy Together reconec que em tira per Buenos Aires i a vegades m'angoixava pensant amb la Nobuko i jo perduts allà tan lluny de les nostres cases, famílies).Què em deixo!? Ah si: Pi d'Aranovsky i Cube i HiperCube (impressionants obres d'economia i realització, tot extraïent petroli de quatre parets).Cassavettes. I fixa't les coses, no he dit:WOODY ALLEN del qui l'altre dia, vaig llegir, que no se sap si és un director de cinema o l'editor d'una revista de número únic, anual i concidía amb el que ho deia en que sempre m'agrada, número rere número.Per la tele oberta d'aquest país fan coses interessants, sobretot al Canal 33, per exemple les sèries de pintors de Roland (?) Jaubert. Arquitectures, genial, el Familisteri i la mediateca de Kentai, em sembla, a Tòquio.Els documentals que estan passant a l'Sputnik, l'Hora del Lector que l'han passat a una mala hora ara. Millenium, Bestiàri Il·lustrat, Ànima...Family Guy, fantàstica sèrie d'una creativitat desbordant i molt intel·ligent, crítica i contestatària.REDES a La2. De la mateixa cadena segueixo distret, a vegades, Tras La Dos, Camara Abierta, La Mandrágora (si encara la fan), Metrópolis (que fa temps que no trobo) - potser, ara que hi penso s'han fusionat dintre el TrasLaDos.Estava molt bé un parell de canals de cable que a Argentina tothom tenia piratejats, encara recordo com vaig poder veure tot el Decàleg de Kieslovsky a racions de dos capítols diaris en una setmana per Europa-Europa.Tinc ganes de veure les sèries de Von Trier per a la televisió. Recordo l'aturat del Jordi Comellas com li vaig demanar pel ranci i tinyós Zoom, ni cas- vols dir que no es medica aquest? (Ai, ja n'he parlat malament, ostres, ha estat sense voler. És la primera i única vegada que ho he fet).Li agrada, pel que fa a telefilms, El Cas de la Núvia Dividida de JOAN MARIMON i unes quantes coses que ha produït PACO POCH, com Les Veus del Pamano, si més no, en un primer i únic visionat fins ara. Introduïnt algun recurs narratiu novedós -cosa rara.Hi va haver un treball que es deia RUMORS, que no entenc que no es pugui estrenar directament a les sales. Sabeu quin és el problema? El doblatge de països estupiditzadors com el nostre i el veï fa que molta gent esperi que el cinema sigui doblat i en castellà. També Hollywood ha influït en traslladar la iconografía nord-americana al cel·luloide i a molta gent li sembla que els cotxes i l'entorn d'una pel·lícula ha de ser forçosament yankee. La qual cosa, fa que un dramàtic rodat fora del contexte d'aquest país, es consideri gairebé un documental costumista. Lamentable, però crec que cert.Com l'Stàs o el Tarradellas, jo també!
JoelMoltBé
Home.
Viu a Igualada, Anoia, Països Catalans.
51 anys.
Sobre mi
S.A./ S.L.Saltimbanqui Aplicat Sense LímitsBesnét de músics d'una família hippie-burgesa d'esparters... Veure més
