“Feia dies que no dormia. Aclucava els ulls dèbilment i somniava amb el res. Encengué el desè cigarro i se’l fumà. Pausadament. Tenia temps. Temps per perdre, temps per viure. Cada calada es menjava una part d’ell.  Una , rere l’altra. Moments d’harmonia i de pau. Per uns instants s’havien estimat. Es deliren per veure’s. Es somniaren. Es necessitaren, volgueren fer-se necessaris. Jugaren. L’abraçà, per darrer instant, fent d’ella l’ànima més plausible de l’existència”.